AIRE

El que sembla sempre i més, ho hem escrit junts Així que mai he après a despertar sense un cafè De tant en tant he caigut, i te m'he endut amb mi Desprès volàvem alt, entre tants adverbis de temps El que ara sé segur, és que ho tornaria a fer Aixecar-me més aviat d'hora somrient, deixar caure una llàgrima al carrer De seguida veure't i oblidar el món, a cavall entre l'èxtasi i la por Encara avui em sorprenc a mi mateixa, intentant trobar-te un nom Desprès em confonen les paraules... La tardor ja es aquí. Però hem volat alt, entre tants adverbis de temps Així que el que et puc dir ara És que ho tornaria a fer

No ha estat dramàtic. Millor dit: no està essent dramàtic. Aquest res, és un silenci complicat, que va més enllà de l'oïda; que s'expandeix pels demés sentits i arriba a envair racons encara desconeguts de l'Univers. És una ignorància voluntària, feliç i espero que temporal. En aquest (relativament) curt silenci, aconsegueixo, per minuts, redescobrir-te, entendre't i estimar-te. T'estimo com feia molt temps que no ho feia.  Me n'adono també, que m'estimaves i m'estimes d'una manera senzilla, que jo, ara, admiro. Envejo, i anhelo. Confio que et conec, amor. I el més bonic de tot: començo a conèixer-me a mi també. I confio que som. Confio que som en aquest silenci que trenco avui. Encara que mai ho sàpigues.  Fem que sigui el silenci més bonic del món.  I recorda que sóc aquí, xiuxiuejant-te sempre.

No estudiaré disseny, no tinc paciència, no sóc constant, no escriuré un llibre, m'equivoco, m'equivoco sovint, m'equivoco molt, menteixo, el món no gira entorn meu, no caic bé a tothom, alguns diràn que sóc agressiva, no sé explicar acudits, no tornaré a cantar en públic, no sóc fidel, sóc egoista i egocèntrica, no sóc especial, no destaco ni per intel·ligència, ni per bellesa, sóc experta en perdre bones oportunitats, tinc por dels altres, i tinc por de mi, sóc despistada, sóc nerviosa i em costa aprendre coses noves. Ho accepto:  valc la pena, perquè valc molt

té gana, menja orella

Crec que necessito ajuda En quin sentit? És igual Digues No sé parlar Vols dir? Bé que ho fas, ara I no dic res No t'entenc Ni jo... Ho entenc I jo em perdo Com jo, doncs Tornem a començar? Si. No sé parlar Aprèn-ne No sé parlar T'ajudo? Més Què? Res

Tot té sentit i una causa en aquesta vida? L'ús de majúscules ve donat per una tendència genètica a ser ansiós i això fa que siguis detallista, o és que, senzillament, n'has après les utilitats i aquestes et convencen, o no? Dir "hola" en comptes de "ei", sonarà aburrit en orelles d'uns i col·loquial a l'entrar per les d'altres. La qüestió és que jo no vull complicar-me. La qüestió és que les paraules i el que amaguen, fereixen o fan nèixer sensacions devastadores en tots els sentits.

Després de la notícia, es va passar el dia evitant mirades. En la seva ment un botonet s'havia activat, provocant un caos sinàptic que derivaria en el que col·loquialment es coneix com a bogeria. Aquell vespre, vaig conèxer l'altra cara de la moneda. La mirada adolescent s'havia tornat adulta, i les conductes sanes s'havien transformat en estereotipades i mecàniques; a l'estil d'una mala actriu.  El shock s'estava menjant l'infant que quedava dins, i estava provocant conductes extranyes. Més extranyes. El súmmum va arribar després del sopar. El pare havia detectat un canvi en el mobiliari de la casa, i sobtat, va preguntar el motiu i el culpable. Ella, rabiosa, va alçar el cap, i el va mirar amb indiferència. No calien explicacions. El pare, tens, va repetir la pregunta, a falta d'una resposta contundent. Ella va mirar al terra, va arrufar al nas, i quan aquest es va dignar a tornar a la postura original, va pujar la comissura dreta del llavi,...

You never bring it up, and I didn't take it out of my head. Two complete strangers in love, always fixing something broken. Someone might thing, we were wasting our time. What they don't know is that it was far worse than that. What should I think, if what I devised at the end of the stairs, it was just a ghost of you? If what I was looking for, was an ocean on fire? An animal in a man's body? A warm soul on a stone's mind? How could I stand if anything shone in your eyes, there were no messages at home? I sought you and never found.  I don't regret what happened. I only sorry of knowing you aren't my future. But I've crossed the streak between idealism and few desire I have to keep feet on the ground.   After all this time, thanks to show me what I don't need, and give me a reason to write.

Si et conegués, m'obessionaries. Em miraries, i tímida, baixaria la mirada. Està clar que t'asseuràs; m'apropo, aquest cop sense vacilar. T'arranco mil somriures, perquè puc. Inventem un joc, perquè és el que ens agrada. Coquetejo, em diverteix. Tu caus,  com si existís alternativa. I aquí comença i acaba tot, m'enganxes. Conscient i involuntàriament, em vaig tornant addicte. Dormia amb tu cada nit, sense ser-hi. El meu temps, va ser teu. Tancava els ulls, per mirar-te. De cop, tot trontolla. És el que comporta construir un edifici de forma tant sobtada. Però no ho esperàvem, i plorem. No és fàcil obrir els ulls, quan porten tant temps tancats. Si te'n vas, m'ofego. Sense veure't, aparèixes. Si no parlem, et busco. Ara sí, et descobreixo. Ara que et descobreixo, veig que no t'entenc. I estant així, cada dia t'estimo més. I cada dia, se'm repeteix un pensament. I és que, sé que si marxessis, et vindria a buscar.

De forma empíricament personal, a mode de diari Igual que la línia que separa l'amor i l'odi és molt fina, la que separa l'esperança i l'estupidesa ho és més.  Així doncs, no podem confondre la gent estúpida amb la que té esperança, sabent que segurament la gent estúpida és la que té esperança, i que per tant la que té esperança pot arribar a ser estúpida. Per tant, potser la majoria de persones vivim estúpidament esperançades. Pessimisme o realisme? Què més dóna? No hi ha línies ni fines ni gruixides que separin aquests dos conceptes, a vegades.

No deu ser casualitat que tots els artistes siguin excèntrics. Què deu ser això que els unifica i els fa ser tots tant semblants en finalitat i tant diferents en apariència? Potser són senzillament persones (per sort o per desgràcia per elles) addictes a les emocions fortes; que per crear necessiten o bé viure les coses que expressen, o bé expressar les coses que viuen.  Avui, considero que en realitat, el vertader artista, és aquell que pinta, escriu, escolpeix, calcula i pensa la seva vida, i que per això tots som capaços de tenir un petit creador d'art dins. I d'aquí em sorgeix una pregunta...  És la pròpia vida que crea l'artista, o és l'artista que crea la seva pròpia vida?

Anava jo tot despistat pel barri de Gràcia. Pujava en bicicleta pel carrer Xiquets de Valls pensant en com havia anat l'entrenament (la meva actuació no havia estat gens malament, tot s'ha de dir), quan va girar la cantonada aquella noia... Què dic noia? Aquell troç de dona que avançava cap a mi. Oh! Va semblar com a les pel·lícules. Ella em va mirar sutilment i va girar el cap amb parsimònia i una indiferència forçada. Jo la vaig seguir amb la mirada fins que, al veure que ella no es tornava a girar, vaig deixar de fer-ho.  Un cop ja l'havia deixat enrere, vaig notar la seva mirada viciosa i juganera clavada al meu clatell. Va ser una sensació veloç, però vaig intentar girar-me a comprovar-ho, mentre un fanal, mal col·locat, s'apropava a mi sense que jo m'adonés (el molt traïdor). I així estava jo, d'estància a terra per uns pocs segons vergonyosos. I va ser aleshores quan em vaig preguntar...  "Perquè collons no duràn retrovisors les bicicletes?".

Canvis .

Petita, Em sap greu veure't així, tant perduda. Fa temps que dones voltes sobre el mateix tema i ha arribat el moment que els actors secundaris de la teva historieta, entrin en escena i et facin saber com et veus des de fora. Sento ser tant poc explícita. El fet és que volem ajudar-te, i creiem que la millor manera és fent-te entendre com estàn les coses que tu, des de la posició on estàs, no pots veure. Portes esperant senyals que et facin il·lusionar-te i paraules que t'arranquin llàgrimes de felicitat, anys, quan la veritat és que has anat perdent la il·lusió i s'ha convertit en desesperació i només has plorat llàgrimes autocompassives. T'estàs tornant com aquelles dones reprimides i incinceres que tant odies, i com aquelles persones deprimides per les quals acostumes a sentir pena (què difícil és dir-te això a tu). Per molt que esperis, has de tenir en compte que és possible que el moment que tant esperes, mai arribi, i sempre t'ha fet molta ràbia esperar un ...

Que l'orígen de l'ansietat (fet que em permeto el luxe d'etiquetar de negatiu) i de la curiositat (que ens fa crèixer com als nens petits) resideixi en els dubtes conseqüents d'una resposta, em sembla fascinant, i molt exemplificatiu de les contradiccions de la vida, i d'algunes persones.

Sempre m'ha donat la sensació, que després d'una mala època, quan et sembla que ja tot només pot anar a millor, passa una última cosa; una última cosa desagradable, que et fa tornar endarrere i recordar que tot i que el que vingui ara, serà millor, sempre hi haurà l'altra cara de la moneda, esperant per aparèixer en qualsevol moment. I m'és indiferent que torni a aparèixer l'altre perfil, ja que forma part de la vida i de l'aprenentatge que vull rebre d'ella, però m'agradaria pensar, que després d'aquest últim fet, m'esperen uns llargs mesos (o fins i tot anys) de calma. Perquè, ja poden dir el que vulguin, però me'ls mereixo. PD: si després de mesos, estàs aburrida, que no et soprengui un diagnòstic de tendències suïcides 

Marxes, amb unes intencions poc clares de tornar. I marxes.  Cada viatge té el seu perquè, i té la seva finalitat, encara que sigui superficial. I de cada viatge se'n treuen unes idees i imatges noves, que ens serviran tant per bé com per mal.  -Quina sort que el teu només et portarà sorpreses agradables, perquè els dos sabem que les coses és molt difícil que vagin a pitjor.-  És un viatge amb un vol de classe turista, en aquells seients on no pots doblegar les cames, encara que siguin primes com les teves. Les hostesses no es preocuparan massa per si estás bé o malament, i la companyia tant et pot agradar, com no. Però és un viatge que has decidit fer, i ara no és moment de tirar-se enrrere, per molt que els dos en tinguem ganes. No has agafat el bitllet de tornada. Un cop et vaig escriure que hi havia molts estils de cartes. Aquesta no sé de quin estil és. Suposo que és senzillament un text en què intento animar-te, tot i que segurament no el llegeixis fins d'aqui u...

Espero que no sigui necessari que et recordi, que quan parlem de màscares, el primer que fem és posar-nos-en una de grossa i gruixuda, fent veure que a nosaltres no ens van aquestes coses, que això només ho fan els altres.  Parla’n amb fredor, de forma objectiva, sentint-te malament per dins, adonant-te'n que aquestes persones que tant comentes són idèntiques a tu, i l'únic que us diferencia és aquesta màscara que tant critiques. Si estant a casa, necessités portar màscara, seria una d'un gris apagat amb les celles corbades cap a la part superior del nas. Pensaries que estic enfadada, quan la veritat és que estic dolguda i cansada, i tinc poques ganes de parlar. La màscara només em serveix perquè t'allunyis, i ho aconsegueix. La meva verdadera pell vestiria blanca o groguenca, o potser beix, de totes maneres es veuria més malalta del que llueix normalment. Avui no em resulta un esforç treure-me-la; de fet m’ho agraeixo a mi mateixa i ho accepto.  No ha estat un bon dia.

Em perseguia. Tot es movia molt ràpid. Massa ràpid pel meu gust, però no   podia pensar-hi amb claredat. Jo no havia demanat jugar a aquell joc, però m'hi estaven obligant. La sensació d’ofec m'oprimia els pulmons i semblava que els pressionava cada vegada més fort, fent que la vista se'm tornés cada vegada més fosca. Curiós funcionament, el del cos humà.  "Prou, prou! Para...!"Em feia massa mal el cap per seguir corrent, al ritme que ell volia. L'estrès em va fer parar els peus només un instant, en el que em vaig girar encarant-me al meu perseguidor. I lentament, sense presses, i amb una cara de triomf radiant, li vaig dir: " Sucre! ". I el temps, per mi, es va aturar.

No habréis oído nunca una historia tan simple. Cuan cansada estaba, solo lo sabía ella. Por la mañana, los bastoncitos y los moquitos, y un buen tampón matutino acompañado de las sobras del almuerzo. Al mediodía… un par de condones. Entrada ya la tarde…chicles, la merienda, hojas pintadas o escritas, envoltorios de plástico y vidrios, ya que los dueños no son precisamente el prototipo de gente ecológica. Por la noche, más de lo mismo. -¡Qué asco! Esto no lo soporta ni un “conteiner”- decía siempre. Una mañana, después de pensarlo durante muchos meses, escupió todo lo que le habían puesto dentro y que llevaba acumulándose ya, cinco días. Viendo lo bien que se quedaba al no almacenar tanta porquería inútil, empezó a hacer el mismo proceso cada vez que le tiraban alguna cosa que a ella no le parecía útil. Al cabo de unas semanas, la papelera se había auto adornado, con trozos de tela, papel maché y otros restos reutilizables que había encontrado en su interior. No era lo que se dice pr...