AIRE

No ha estat dramàtic. Millor dit: no està essent dramàtic. Aquest res, és un silenci complicat, que va més enllà de l'oïda; que s'expandeix pels demés sentits i arriba a envair racons encara desconeguts de l'Univers. És una ignorància voluntària, feliç i espero que temporal. En aquest (relativament) curt silenci, aconsegueixo, per minuts, redescobrir-te, entendre't i estimar-te. T'estimo com feia molt temps que no ho feia.  Me n'adono també, que m'estimaves i m'estimes d'una manera senzilla, que jo, ara, admiro. Envejo, i anhelo. Confio que et conec, amor. I el més bonic de tot: començo a conèixer-me a mi també. I confio que som. Confio que som en aquest silenci que trenco avui. Encara que mai ho sàpigues.  Fem que sigui el silenci més bonic del món.  I recorda que sóc aquí, xiuxiuejant-te sempre.

No estudiaré disseny, no tinc paciència, no sóc constant, no escriuré un llibre, m'equivoco, m'equivoco sovint, m'equivoco molt, menteixo, el món no gira entorn meu, no caic bé a tothom, alguns diràn que sóc agressiva, no sé explicar acudits, no tornaré a cantar en públic, no sóc fidel, sóc egoista i egocèntrica, no sóc especial, no destaco ni per intel·ligència, ni per bellesa, sóc experta en perdre bones oportunitats, tinc por dels altres, i tinc por de mi, sóc despistada, sóc nerviosa i em costa aprendre coses noves. Ho accepto:  valc la pena, perquè valc molt

té gana, menja orella

Crec que necessito ajuda En quin sentit? És igual Digues No sé parlar Vols dir? Bé que ho fas, ara I no dic res No t'entenc Ni jo... Ho entenc I jo em perdo Com jo, doncs Tornem a començar? Si. No sé parlar Aprèn-ne No sé parlar T'ajudo? Més Què? Res

Tot té sentit i una causa en aquesta vida? L'ús de majúscules ve donat per una tendència genètica a ser ansiós i això fa que siguis detallista, o és que, senzillament, n'has après les utilitats i aquestes et convencen, o no? Dir "hola" en comptes de "ei", sonarà aburrit en orelles d'uns i col·loquial a l'entrar per les d'altres. La qüestió és que jo no vull complicar-me. La qüestió és que les paraules i el que amaguen, fereixen o fan nèixer sensacions devastadores en tots els sentits.

Després de la notícia, es va passar el dia evitant mirades. En la seva ment un botonet s'havia activat, provocant un caos sinàptic que derivaria en el que col·loquialment es coneix com a bogeria. Aquell vespre, vaig conèxer l'altra cara de la moneda. La mirada adolescent s'havia tornat adulta, i les conductes sanes s'havien transformat en estereotipades i mecàniques; a l'estil d'una mala actriu.  El shock s'estava menjant l'infant que quedava dins, i estava provocant conductes extranyes. Més extranyes. El súmmum va arribar després del sopar. El pare havia detectat un canvi en el mobiliari de la casa, i sobtat, va preguntar el motiu i el culpable. Ella, rabiosa, va alçar el cap, i el va mirar amb indiferència. No calien explicacions. El pare, tens, va repetir la pregunta, a falta d'una resposta contundent. Ella va mirar al terra, va arrufar al nas, i quan aquest es va dignar a tornar a la postura original, va pujar la comissura dreta del llavi,