AIRE

Després de la notícia, es va passar el dia evitant mirades. En la seva ment un botonet s'havia activat, provocant un caos sinàptic que derivaria en el que col·loquialment es coneix com a bogeria. Aquell vespre, vaig conèxer l'altra cara de la moneda. La mirada adolescent s'havia tornat adulta, i les conductes sanes s'havien transformat en estereotipades i mecàniques; a l'estil d'una mala actriu.  El shock s'estava menjant l'infant que quedava dins, i estava provocant conductes extranyes. Més extranyes. El súmmum va arribar després del sopar. El pare havia detectat un canvi en el mobiliari de la casa, i sobtat, va preguntar el motiu i el culpable. Ella, rabiosa, va alçar el cap, i el va mirar amb indiferència. No calien explicacions. El pare, tens, va repetir la pregunta, a falta d'una resposta contundent. Ella va mirar al terra, va arrufar al nas, i quan aquest es va dignar a tornar a la postura original, va pujar la comissura dreta del llavi,

You never bring it up, and I didn't take it out of my head. Two complete strangers in love, always fixing something broken. Someone might thing, we were wasting our time. What they don't know is that it was far worse than that. What should I think, if what I devised at the end of the stairs, it was just a ghost of you? If what I was looking for, was an ocean on fire? An animal in a man's body? A warm soul on a stone's mind? How could I stand if anything shone in your eyes, there were no messages at home? I sought you and never found.  I don't regret what happened. I only sorry of knowing you aren't my future. But I've crossed the streak between idealism and few desire I have to keep feet on the ground.   After all this time, thanks to show me what I don't need, and give me a reason to write.