AIRE

El que sembla sempre i més, ho hem escrit junts Així que mai he après a despertar sense un cafè De tant en tant he caigut, i te m'he endut amb mi Desprès volàvem alt, entre tants adverbis de temps El que ara sé segur, és que ho tornaria a fer Aixecar-me més aviat d'hora somrient, deixar caure una llàgrima al carrer De seguida veure't i oblidar el món, a cavall entre l'èxtasi i la por Encara avui em sorprenc a mi mateixa, intentant trobar-te un nom Desprès em confonen les paraules... La tardor ja es aquí. Però hem volat alt, entre tants adverbis de temps Així que el que et puc dir ara És que ho tornaria a fer

No ha estat dramàtic. Millor dit: no està essent dramàtic. Aquest res, és un silenci complicat, que va més enllà de l'oïda; que s'expandeix pels demés sentits i arriba a envair racons encara desconeguts de l'Univers. És una ignorància voluntària, feliç i espero que temporal. En aquest (relativament) curt silenci, aconsegueixo, per minuts, redescobrir-te, entendre't i estimar-te. T'estimo com feia molt temps que no ho feia.  Me n'adono també, que m'estimaves i m'estimes d'una manera senzilla, que jo, ara, admiro. Envejo, i anhelo. Confio que et conec, amor. I el més bonic de tot: començo a conèixer-me a mi també. I confio que som. Confio que som en aquest silenci que trenco avui. Encara que mai ho sàpigues.  Fem que sigui el silenci més bonic del món.  I recorda que sóc aquí, xiuxiuejant-te sempre.