AIRE

De forma empíricament personal, a mode de diari Igual que la línia que separa l'amor i l'odi és molt fina, la que separa l'esperança i l'estupidesa ho és més.  Així doncs, no podem confondre la gent estúpida amb la que té esperança, sabent que segurament la gent estúpida és la que té esperança, i que per tant la que té esperança pot arribar a ser estúpida. Per tant, potser la majoria de persones vivim estúpidament esperançades. Pessimisme o realisme? Què més dóna? No hi ha línies ni fines ni gruixides que separin aquests dos conceptes, a vegades.

No deu ser casualitat que tots els artistes siguin excèntrics. Què deu ser això que els unifica i els fa ser tots tant semblants en finalitat i tant diferents en apariència? Potser són senzillament persones (per sort o per desgràcia per elles) addictes a les emocions fortes; que per crear necessiten o bé viure les coses que expressen, o bé expressar les coses que viuen.  Avui, considero que en realitat, el vertader artista, és aquell que pinta, escriu, escolpeix, calcula i pensa la seva vida, i que per això tots som capaços de tenir un petit creador d'art dins. I d'aquí em sorgeix una pregunta...  És la pròpia vida que crea l'artista, o és l'artista que crea la seva pròpia vida?

Anava jo tot despistat pel barri de Gràcia. Pujava en bicicleta pel carrer Xiquets de Valls pensant en com havia anat l'entrenament (la meva actuació no havia estat gens malament, tot s'ha de dir), quan va girar la cantonada aquella noia... Què dic noia? Aquell troç de dona que avançava cap a mi. Oh! Va semblar com a les pel·lícules. Ella em va mirar sutilment i va girar el cap amb parsimònia i una indiferència forçada. Jo la vaig seguir amb la mirada fins que, al veure que ella no es tornava a girar, vaig deixar de fer-ho.  Un cop ja l'havia deixat enrere, vaig notar la seva mirada viciosa i juganera clavada al meu clatell. Va ser una sensació veloç, però vaig intentar girar-me a comprovar-ho, mentre un fanal, mal col·locat, s'apropava a mi sense que jo m'adonés (el molt traïdor). I així estava jo, d'estància a terra per uns pocs segons vergonyosos. I va ser aleshores quan em vaig preguntar...  "Perquè collons no duràn retrovisors les bicicletes?".

Canvis .

Petita, Em sap greu veure't així, tant perduda. Fa temps que dones voltes sobre el mateix tema i ha arribat el moment que els actors secundaris de la teva historieta, entrin en escena i et facin saber com et veus des de fora. Sento ser tant poc explícita. El fet és que volem ajudar-te, i creiem que la millor manera és fent-te entendre com estàn les coses que tu, des de la posició on estàs, no pots veure. Portes esperant senyals que et facin il·lusionar-te i paraules que t'arranquin llàgrimes de felicitat, anys, quan la veritat és que has anat perdent la il·lusió i s'ha convertit en desesperació i només has plorat llàgrimes autocompassives. T'estàs tornant com aquelles dones reprimides i incinceres que tant odies, i com aquelles persones deprimides per les quals acostumes a sentir pena (què difícil és dir-te això a tu). Per molt que esperis, has de tenir en compte que és possible que el moment que tant esperes, mai arribi, i sempre t'ha fet molta ràbia esperar un

Que l'orígen de l'ansietat (fet que em permeto el luxe d'etiquetar de negatiu) i de la curiositat (que ens fa crèixer com als nens petits) resideixi en els dubtes conseqüents d'una resposta, em sembla fascinant, i molt exemplificatiu de les contradiccions de la vida, i d'algunes persones.

Sempre m'ha donat la sensació, que després d'una mala època, quan et sembla que ja tot només pot anar a millor, passa una última cosa; una última cosa desagradable, que et fa tornar endarrere i recordar que tot i que el que vingui ara, serà millor, sempre hi haurà l'altra cara de la moneda, esperant per aparèixer en qualsevol moment. I m'és indiferent que torni a aparèixer l'altre perfil, ja que forma part de la vida i de l'aprenentatge que vull rebre d'ella, però m'agradaria pensar, que després d'aquest últim fet, m'esperen uns llargs mesos (o fins i tot anys) de calma. Perquè, ja poden dir el que vulguin, però me'ls mereixo. PD: si després de mesos, estàs aburrida, que no et soprengui un diagnòstic de tendències suïcides