AIRE

Si et conegués, m'obessionaries. Em miraries, i tímida, baixaria la mirada. Està clar que t'asseuràs; m'apropo, aquest cop sense vacilar. T'arranco mil somriures, perquè puc. Inventem un joc, perquè és el que ens agrada. Coquetejo, em diverteix. Tu caus,  com si existís alternativa. I aquí comença i acaba tot, m'enganxes. Conscient i involuntàriament, em vaig tornant addicte. Dormia amb tu cada nit, sense ser-hi. El meu temps, va ser teu. Tancava els ulls, per mirar-te. De cop, tot trontolla. És el que comporta construir un edifici de forma tant sobtada. Però no ho esperàvem, i plorem. No és fàcil obrir els ulls, quan porten tant temps tancats. Si te'n vas, m'ofego. Sense veure't, aparèixes. Si no parlem, et busco. Ara sí, et descobreixo. Ara que et descobreixo, veig que no t'entenc. I estant així, cada dia t'estimo més. I cada dia, se'm repeteix un pensament. I és que, sé que si marxessis, et vindria a buscar.

De forma empíricament personal, a mode de diari Igual que la línia que separa l'amor i l'odi és molt fina, la que separa l'esperança i l'estupidesa ho és més.  Així doncs, no podem confondre la gent estúpida amb la que té esperança, sabent que segurament la gent estúpida és la que té esperança, i que per tant la que té esperança pot arribar a ser estúpida. Per tant, potser la majoria de persones vivim estúpidament esperançades. Pessimisme o realisme? Què més dóna? No hi ha línies ni fines ni gruixides que separin aquests dos conceptes, a vegades.

No deu ser casualitat que tots els artistes siguin excèntrics. Què deu ser això que els unifica i els fa ser tots tant semblants en finalitat i tant diferents en apariència? Potser són senzillament persones (per sort o per desgràcia per elles) addictes a les emocions fortes; que per crear necessiten o bé viure les coses que expressen, o bé expressar les coses que viuen.  Avui, considero que en realitat, el vertader artista, és aquell que pinta, escriu, escolpeix, calcula i pensa la seva vida, i que per això tots som capaços de tenir un petit creador d'art dins. I d'aquí em sorgeix una pregunta...  És la pròpia vida que crea l'artista, o és l'artista que crea la seva pròpia vida?

Anava jo tot despistat pel barri de Gràcia. Pujava en bicicleta pel carrer Xiquets de Valls pensant en com havia anat l'entrenament (la meva actuació no havia estat gens malament, tot s'ha de dir), quan va girar la cantonada aquella noia... Què dic noia? Aquell troç de dona que avançava cap a mi. Oh! Va semblar com a les pel·lícules. Ella em va mirar sutilment i va girar el cap amb parsimònia i una indiferència forçada. Jo la vaig seguir amb la mirada fins que, al veure que ella no es tornava a girar, vaig deixar de fer-ho.  Un cop ja l'havia deixat enrere, vaig notar la seva mirada viciosa i juganera clavada al meu clatell. Va ser una sensació veloç, però vaig intentar girar-me a comprovar-ho, mentre un fanal, mal col·locat, s'apropava a mi sense que jo m'adonés (el molt traïdor). I així estava jo, d'estància a terra per uns pocs segons vergonyosos. I va ser aleshores quan em vaig preguntar...  "Perquè collons no duràn retrovisors les bicicletes?".

Canvis .

Petita, Em sap greu veure't així, tant perduda. Fa temps que dones voltes sobre el mateix tema i ha arribat el moment que els actors secundaris de la teva historieta, entrin en escena i et facin saber com et veus des de fora. Sento ser tant poc explícita. El fet és que volem ajudar-te, i creiem que la millor manera és fent-te entendre com estàn les coses que tu, des de la posició on estàs, no pots veure. Portes esperant senyals que et facin il·lusionar-te i paraules que t'arranquin llàgrimes de felicitat, anys, quan la veritat és que has anat perdent la il·lusió i s'ha convertit en desesperació i només has plorat llàgrimes autocompassives. T'estàs tornant com aquelles dones reprimides i incinceres que tant odies, i com aquelles persones deprimides per les quals acostumes a sentir pena (què difícil és dir-te això a tu). Per molt que esperis, has de tenir en compte que és possible que el moment que tant esperes, mai arribi, i sempre t'ha fet molta ràbia esperar un

Que l'orígen de l'ansietat (fet que em permeto el luxe d'etiquetar de negatiu) i de la curiositat (que ens fa crèixer com als nens petits) resideixi en els dubtes conseqüents d'una resposta, em sembla fascinant, i molt exemplificatiu de les contradiccions de la vida, i d'algunes persones.

Sempre m'ha donat la sensació, que després d'una mala època, quan et sembla que ja tot només pot anar a millor, passa una última cosa; una última cosa desagradable, que et fa tornar endarrere i recordar que tot i que el que vingui ara, serà millor, sempre hi haurà l'altra cara de la moneda, esperant per aparèixer en qualsevol moment. I m'és indiferent que torni a aparèixer l'altre perfil, ja que forma part de la vida i de l'aprenentatge que vull rebre d'ella, però m'agradaria pensar, que després d'aquest últim fet, m'esperen uns llargs mesos (o fins i tot anys) de calma. Perquè, ja poden dir el que vulguin, però me'ls mereixo. PD: si després de mesos, estàs aburrida, que no et soprengui un diagnòstic de tendències suïcides 

Marxes, amb unes intencions poc clares de tornar. I marxes.  Cada viatge té el seu perquè, i té la seva finalitat, encara que sigui superficial. I de cada viatge se'n treuen unes idees i imatges noves, que ens serviran tant per bé com per mal.  -Quina sort que el teu només et portarà sorpreses agradables, perquè els dos sabem que les coses és molt difícil que vagin a pitjor.-  És un viatge amb un vol de classe turista, en aquells seients on no pots doblegar les cames, encara que siguin primes com les teves. Les hostesses no es preocuparan massa per si estás bé o malament, i la companyia tant et pot agradar, com no. Però és un viatge que has decidit fer, i ara no és moment de tirar-se enrrere, per molt que els dos en tinguem ganes. No has agafat el bitllet de tornada. Un cop et vaig escriure que hi havia molts estils de cartes. Aquesta no sé de quin estil és. Suposo que és senzillament un text en què intento animar-te, tot i que segurament no el llegeixis fins d'aqui un temp

Espero que no sigui necessari que et recordi, que quan parlem de màscares, el primer que fem és posar-nos-en una de grossa i gruixuda, fent veure que a nosaltres no ens van aquestes coses, que això només ho fan els altres.  Parla’n amb fredor, de forma objectiva, sentint-te malament per dins, adonant-te'n que aquestes persones que tant comentes són idèntiques a tu, i l'únic que us diferencia és aquesta màscara que tant critiques. Si estant a casa, necessités portar màscara, seria una d'un gris apagat amb les celles corbades cap a la part superior del nas. Pensaries que estic enfadada, quan la veritat és que estic dolguda i cansada, i tinc poques ganes de parlar. La màscara només em serveix perquè t'allunyis, i ho aconsegueix. La meva verdadera pell vestiria blanca o groguenca, o potser beix, de totes maneres es veuria més malalta del que llueix normalment. Avui no em resulta un esforç treure-me-la; de fet m’ho agraeixo a mi mateixa i ho accepto.  No ha estat un bon dia.

Em perseguia. Tot es movia molt ràpid. Massa ràpid pel meu gust, però no   podia pensar-hi amb claredat. Jo no havia demanat jugar a aquell joc, però m'hi estaven obligant. La sensació d’ofec m'oprimia els pulmons i semblava que els pressionava cada vegada més fort, fent que la vista se'm tornés cada vegada més fosca. Curiós funcionament, el del cos humà.  "Prou, prou! Para...!"Em feia massa mal el cap per seguir corrent, al ritme que ell volia. L'estrès em va fer parar els peus només un instant, en el que em vaig girar encarant-me al meu perseguidor. I lentament, sense presses, i amb una cara de triomf radiant, li vaig dir: " Sucre! ". I el temps, per mi, es va aturar.

No habréis oído nunca una historia tan simple. Cuan cansada estaba, solo lo sabía ella. Por la mañana, los bastoncitos y los moquitos, y un buen tampón matutino acompañado de las sobras del almuerzo. Al mediodía… un par de condones. Entrada ya la tarde…chicles, la merienda, hojas pintadas o escritas, envoltorios de plástico y vidrios, ya que los dueños no son precisamente el prototipo de gente ecológica. Por la noche, más de lo mismo. -¡Qué asco! Esto no lo soporta ni un “conteiner”- decía siempre. Una mañana, después de pensarlo durante muchos meses, escupió todo lo que le habían puesto dentro y que llevaba acumulándose ya, cinco días. Viendo lo bien que se quedaba al no almacenar tanta porquería inútil, empezó a hacer el mismo proceso cada vez que le tiraban alguna cosa que a ella no le parecía útil. Al cabo de unas semanas, la papelera se había auto adornado, con trozos de tela, papel maché y otros restos reutilizables que había encontrado en su interior. No era lo que se dice pr

Per introduir el concepte de masclisme, a la ment dels més petits des de fa quasi cent anys. Per fer-nos creure en el capitalisme camuflat. Per donar suport al racisme i feixisme. Per fomentar el consum de drogues. Per ensenyar-nos algunes de les situacions més tristes per les que pot passar una persona a la seva vida. Per presentar-nos la jerarquia patriarcal en el seu estat més pur. Per crear expectatives de felicitat massa elevades. Per fer-nos pensar que els animals parlen.   Per fer-nos imaginar éssers fantàstics, il·lusionant-nos amb la seva existència.   Per fer-nos confiar en la victòria eterna del bé sobre el mal.  Per donar suport al racisme i feixisme.   Per fer-nos creure en la màgia, per després entendre que és poc probable que existeixi.   En definitiva, per tenir-nos a tots ben enganyats durant unes hores. Gràcies!

No t'enganyaré. Aquesta és la meva segona carta dirigida a tu. Fa tant temps que va començar i acabar la nostra història, que no aconsegueixo recordar si la vas arribar a llegir o no.  T'he trobat a faltar. T'he trobat a faltar molt.  Fa uns mesos plorava al recordar les nostres converses i plorava al saber que no tornarien a ser nostres.  També somreia, tant per dins com per fora, a l'entendre que, per molt que la nostra història hagi acabat, he tingut una amiga com la que vas arribar a ser tu. Per això t'estic molt agraïda, i per això mentre ploro d'enyorança, somric de felicitat.  Què bé se'ns donava fer de coses petites, coses enormes. Crec que va ser el que se'ns va donar millor, crec que en vam arribar a ser especialistes.  No t'enganyaré. No trobaré mai ningú com tu. No tornaré a sentir el que sentia quan parlava amb tu, ni la familiaritat d'estar senzillament asseguda prop teu. Recordo compatir una habitació amb tu, plena de gent, i troba

Ja prou ens limiten les paraules Prous barrots costrueix la societat  No provoqueu aquells contadors de síl·labes simètrics No feu que em tanquin entre les fronteres d'un full No em contagieu llur dramatisme mitològic Ni transformeu en amant de l'ordre i de lleis Doncs he decidit aprendre a gargotejar, abans No m'imposeu la vostra necessitat de vers

La diferència d'estar bé i estar malament, és que, quan estas malament necessites motius que et facin somriure, en canvi, quan estas bé somrius sense motiu.

Pocs cops havia desitjat tant que un moment fos etern. Trobar en algun racó d'aquella habitació un botonet, on amb lletres majúscules i petites, hi posés " PAUSA ", o un rellotge antic amb les agulles parades a les 01:06 a.m , d'un dilluns lectiu.  Després, pensant-hi millor, he entès que aquests moments que desitjaríem que no acabessin mai, són els que recordem, i els recordem precisament per això, perquè no van ser tant llargs com haguèssim volgut. Igual que quan creiem que un moment havia estat perfecte, i només l'havia esguerrat aquella passa, aquell moviment o aquella tonteria, hauríem de veure, que si el moment el recordem com a quasi perfecte, és precisament això, el fet que sigui només QUASI perfecte, el que el fa immillorable, perquè serà precisament per aquest detall, que no l'oblidaràs mai.  (25-05-2011)

Fue lento y progresivo. Un asesinato en toda regla. Vivíamos juntos, uno en la mente del otro, y yo le dejé marchar, o le aparté,  ¿quién sabe? Solo era suya cuando nos encontrábamos. Una vez en casa, volvía a mi burbuja particular, construida deliberadamente, fuerte e impenetrable, como defensa de un posible futuro tormentoso, de los dos. Maté ese futuro. Éramos felices llenando los silencios con besos. Parecía que, a veces solo hablábamos por qué es lo que acostumbran a hacer las personas que se quieren. Pero seamos sinceros, a veces sobraban palabras.  ¿Cómo podía seguirle, viendo como se movían sus labios, y yo, sin poder tocarlos?. Perdía el hilo. Maté mi pasión por esos momentos. No tocaba, y nadie me lo recomendó, pero yo no les había pedido la opinión. Con la muerte de algo, siempre surgen nuevos brotes; igual que cuando se cierra una puerta se abre una ventana. Y yo, matando existencias, he creado posibilidades. Con, ente nulas y muy pocas probabilidades d

"No entris, que vaig amb roba d'estar per casa! Bé, deixa-ho còrrer. Passa, passa. Em queda bé aquesta samarreta? Em fa poc pit... Crec que m'he de fer la idea de que ja no creixeran. M'acabaré posant el vestit, ja veuràs. Encara no em miris que no m'he maquillat. Perquè... sense maquillar estic horrible, oi? Hi ha noies que poden anar sense maquillar, jo crec que no sóc una d'elles. ¡Espera que em poso les sabates! Ai, no. Per sortir a comprar em poso les bambes i prou, no? Agafa'm la bossa siusplau, que no me n'oblidi. Ostres, i se m'ha avançat la regla. Has vist quants grans? No entenc com t'has pogut fixar amb mi amb aquesta cara. Quan ens vam conèixer, tenia tants grans? I ja que estem amb aquestes preguntes... algun cop t'has masturbat pensant en mi? Quina vergonya. Com m'imagines? T'ho faig millor quan m'imagines o quan ho fem a la realitat? Despullada perdo molt, oi? I quan sigui gran, què? Perquè amb l'edat es perd!

Ahí está... en el pote de caramelos, debajo de todo, olvidado, el último caramelo de fresa. Y la mesa ahí, tan lejos...Me abro paso entre la gente. De golpe parece que todos se dirigen al mismo lugar que yo. Todos quieren el caramelo de fresa. Después de empujones discretos, y de acelerar mis pasos, llego hasta la mesa y cojo el caramelo de envoltorio rosa. Maldición. Aunque el envoltorio és rosa, el caramelo és de Coca-Cola.   Ahí está... en el pote de caramelos, debajo de todo, olvidado, el último caramelo de fresa. Y la mesa ahí, tan lejos...Me abro paso entre la gente. De golpe parece que todos se dirigen al mismo lugar que yo. Todos quieren el caramelo de fresa. Después de empujones discretos, y de acelerar mis pasos, un individuo al que no había contemplado, se me aparece, poniéndose delante e inclinando la mano hacia la mesa. Efectivamente, como yo, como todos, quería el caramelo de envoltorio rosa. El muy hijo de puta lo abre, victorioso, mirándonos a todos de reojo, por

¿Quién se atreve a pedirle a un Dios, que ceda sus poderes y privilegios a un simple Rey? ¿Cómo le cuentas a un Rey, que a partir de ahora va a vivir en casa de un hombre cualquiera? ¿Cuándo es un buen momento para decirle a un hombre, que su futuro consiste en ser esclavo? (29-03-2011)

De petita llegia històries que començaven neutres, seguien amb una tragèdia i acabaven amb un final feliç. La meva comença amb una obsessió per ell, un enamorament brutal i un lent i llarg comiat. Res més típic, i més dolorós. Com ens malcrien als nens, fent-nos pensar que ens podem passar la vida somiant. (21-03-2011)

"Qué bien y mal lo he pasado, qué ganas tengo de irme a casa, voy a fumarme un cigarrillo. Hoy me voy a quedar en el parque, puede que haya venido a buscarme". "¡Anda! Creo que este va conmigo a veces, pero qué pereza saludarle…y ésta siempre me saluda y aun no sé su nombre". ¡Adiós! "Oh…por fin aire, pero sigue habiendo demasiada gente". "Me lio el pitillo y me voy corriendo, que empiezo a tener hambre". "Aunque, ahora que lo pienso, siempre tengo hambre al salir, pero con el pitillo se me quitan las ganas de comer". "Qué estupidez". "¿Qué más da?" "Ellas están allí, como siempre, como estatuas". "Agridulce rutina". "Voy a hacer como siempre, hacer ver que las escucho, comentar alguna tontería e irme con mi música a otra parte". "Pero otro día será cariño, para eso tendrías que haberte ido antes, porqué ya sabías que, por suerte o por desgracia, ibas a encontrar compañero de viaje&

Posar aigua a la part inferior de la cafetera, i cafè mòlt al recipient en forma d'embut amb forats. Posar la part superior i al foc. Servir en got transparent. Dos gots. Un amb molta, i l'altre amb poca llet i dues cullerades de sucre. En cas de que es refredi, recalentar-lo al microones, els cops que calgui. Hi ha converses que s'allarguen el suficient com per haver-ho de fer més d'un cop. Crec convenient prevenir als consumidors. (19-03-2011)

Què ens queda sinó el passat? El present és tant difuminat com el futur confós… i ens costa distingir-lo. Quan penses en aprofitar un segon, aquest ja ha passat, i juntament amb aquest últim pensament ja n’hem perdut un altre. I els segons fan minuts, i els minuts hores, les hores dies, que formen setmanes, que, juntes, fan mesos, transcorren els mesos i ja són anys, i els anys són vida. Una vida feta a base de segons que ens han servit per recordar-ne de passats i planejar-ne de futurs. O el temps no existeix o està format per records, no segons, i només recordant i creant records aconseguim viure. (13-01-2011) Helena Admetlla Dachs

Us puc ben jurar, que sortint del metro de Fontana, girant pel carrer Astúries, davant d’un bar de llum blavosa, des del tercer pis d’un edifici antic, sense ascensor, es veu el mar. En aquest mateix edifici hi viuen dues fosques llunes que s’hi reflexen; dos ulls tant grans i foscos com el seu fons, amb la mateixa capacitat per seduir i enganyar possibles mariners amb la seva bellesa. Quan ploren, són ulls inundats i bestials, com l’oceà en una tempesta, espantat pels núvols. Núvols que per sort, tinc capacitat de fer fugir. Jo, el vent. Ella i jo ens vam conèixer per casualitat, farà tres anys. Passava per allà, invisible als ulls dels altres i ella mirava per la finestra, fumant, i em vaig colar dins. Vam pintar la seva habitació, del seu color preferit: blau turquesa, casualment barrejat amb el meu preferit: el blanc. Vam xerrar durant hores, i els dies següents van ser un somni. Igual que en l’aigua, em veia reflectida en els seus ulls; igual que ella, pacient, m’escoltava i em co

Good morning honey. Yes, today I’d like to wake up with you. In this case, it's de clock that feels guilty, to separate us when we won’t. Even though, I let you to take my bra to put it like a top hat. I love you with your laughs and your tears, when you’re sleeping or lost in thought, I love the way you make love. (Una nit)   Helena Admetlla Dachs 

Amor, es una palabra, o cuatro letras mal unidas. Es la cárcel de algo, el límite de X y la frontera del todo. Amor es tu orígen. (05-10-09)   Helena Admetlla Dachs

Qué bien me abres el abrigo y lo dejas caer al suelo, qué bien cierras mis ojos sin quererlo. Qué bien subes mi camisa… como tiemblo al saberlo. Qué bien tocas mi pecho…qué bien me engañas, que bien lo abres, qué bien me robas, qué bien te vas… qué vacía me dejas. (29-05-2010)   Helena Admetlla Dachs

Hola, Som els vostres nens. La veritat és que ben bé ni sabem ni volem despedir-nos, tot i que el gran (o indesitjat) moment ja està a punt d’arribar. Han estat quatre anys intensos, i ara que s’acaben recordem tot el que hem passat, i voldríem millorar moltes coses, però la realitat és que tot són coses que ens han fet aprendre i créixer com a persones. Érem nens quan començàrem PACCS, i creiem que ara ens hem transformat en uns nois i noies que més o menys sabem el que volem, com som i qui som. I, que voleu que us diguem? La vida a vegades ens ensenya camins que seguim i que en realitat son erronis, i que ens porten a ser, semblar o pensar d’una determinada manera. Quan ens hem equivocat, vosaltres, volent o no, ens heu indicat, sinó el millor camí, la millor manera de tirar endavant. Els valors que intenta transmetre PACCS, no ens haguessin entrat tant profundament sinó fos perquè ens els heu ensenyat vosaltres. Abans de dir qualsevol cosa, ens agradaria dir-vos: Gràcies per es

Hay, a veces, demasiado ruido en la calle, y a veces demasiado poco. Existen silencios amplios, incómodos, cortados, negros, trágicos,…al gusto del que observa.  Canta, canta para que duerman los que habitan la aparente callada acera, para vaciar sus mentes insomnes.  Si abundan los coches, el humo del cigarrillo, las miradas dormidas de la mañana, las bocas con aroma a café solo sin azúcar o a pasta de dientes, y los transeúntes, y sus vidas, las de las gentes que pasean, corren y viven: escucha… escucha y calla. Suena un móvil y la única voz de las dos existentes en una conversación, las ruedas de un cochecito de bebé que lleva una niña que se escapa corriendo de la mirada incansable de su padre, el “click” del mechero de unos ya no tan jóvenes, que se encienden su pitillo con ciertas especias, las ruedas de los buses que rozan el suelo con el peso de todos los rutinarios viajeros, las hojas que llevan las pequeñas manos de una estudiante, que se las lleva el viento, los cotilleos d