AIRE

Ahí está... en el pote de caramelos, debajo de todo, olvidado, el último caramelo de fresa. Y la mesa ahí, tan lejos...Me abro paso entre la gente. De golpe parece que todos se dirigen al mismo lugar que yo. Todos quieren el caramelo de fresa. Después de empujones discretos, y de acelerar mis pasos, llego hasta la mesa y cojo el caramelo de envoltorio rosa. Maldición. Aunque el envoltorio és rosa, el caramelo és de Coca-Cola.   Ahí está... en el pote de caramelos, debajo de todo, olvidado, el último caramelo de fresa. Y la mesa ahí, tan lejos...Me abro paso entre la gente. De golpe parece que todos se dirigen al mismo lugar que yo. Todos quieren el caramelo de fresa. Después de empujones discretos, y de acelerar mis pasos, un individuo al que no había contemplado, se me aparece, poniéndose delante e inclinando la mano hacia la mesa. Efectivamente, como yo, como todos, quería el caramelo de envoltorio rosa. El muy hijo de puta lo abre, victorioso, mirándonos a todos de reojo, por

¿Quién se atreve a pedirle a un Dios, que ceda sus poderes y privilegios a un simple Rey? ¿Cómo le cuentas a un Rey, que a partir de ahora va a vivir en casa de un hombre cualquiera? ¿Cuándo es un buen momento para decirle a un hombre, que su futuro consiste en ser esclavo? (29-03-2011)

De petita llegia històries que començaven neutres, seguien amb una tragèdia i acabaven amb un final feliç. La meva comença amb una obsessió per ell, un enamorament brutal i un lent i llarg comiat. Res més típic, i més dolorós. Com ens malcrien als nens, fent-nos pensar que ens podem passar la vida somiant. (21-03-2011)

"Qué bien y mal lo he pasado, qué ganas tengo de irme a casa, voy a fumarme un cigarrillo. Hoy me voy a quedar en el parque, puede que haya venido a buscarme". "¡Anda! Creo que este va conmigo a veces, pero qué pereza saludarle…y ésta siempre me saluda y aun no sé su nombre". ¡Adiós! "Oh…por fin aire, pero sigue habiendo demasiada gente". "Me lio el pitillo y me voy corriendo, que empiezo a tener hambre". "Aunque, ahora que lo pienso, siempre tengo hambre al salir, pero con el pitillo se me quitan las ganas de comer". "Qué estupidez". "¿Qué más da?" "Ellas están allí, como siempre, como estatuas". "Agridulce rutina". "Voy a hacer como siempre, hacer ver que las escucho, comentar alguna tontería e irme con mi música a otra parte". "Pero otro día será cariño, para eso tendrías que haberte ido antes, porqué ya sabías que, por suerte o por desgracia, ibas a encontrar compañero de viaje&

Posar aigua a la part inferior de la cafetera, i cafè mòlt al recipient en forma d'embut amb forats. Posar la part superior i al foc. Servir en got transparent. Dos gots. Un amb molta, i l'altre amb poca llet i dues cullerades de sucre. En cas de que es refredi, recalentar-lo al microones, els cops que calgui. Hi ha converses que s'allarguen el suficient com per haver-ho de fer més d'un cop. Crec convenient prevenir als consumidors. (19-03-2011)

Què ens queda sinó el passat? El present és tant difuminat com el futur confós… i ens costa distingir-lo. Quan penses en aprofitar un segon, aquest ja ha passat, i juntament amb aquest últim pensament ja n’hem perdut un altre. I els segons fan minuts, i els minuts hores, les hores dies, que formen setmanes, que, juntes, fan mesos, transcorren els mesos i ja són anys, i els anys són vida. Una vida feta a base de segons que ens han servit per recordar-ne de passats i planejar-ne de futurs. O el temps no existeix o està format per records, no segons, i només recordant i creant records aconseguim viure. (13-01-2011) Helena Admetlla Dachs

Us puc ben jurar, que sortint del metro de Fontana, girant pel carrer Astúries, davant d’un bar de llum blavosa, des del tercer pis d’un edifici antic, sense ascensor, es veu el mar. En aquest mateix edifici hi viuen dues fosques llunes que s’hi reflexen; dos ulls tant grans i foscos com el seu fons, amb la mateixa capacitat per seduir i enganyar possibles mariners amb la seva bellesa. Quan ploren, són ulls inundats i bestials, com l’oceà en una tempesta, espantat pels núvols. Núvols que per sort, tinc capacitat de fer fugir. Jo, el vent. Ella i jo ens vam conèixer per casualitat, farà tres anys. Passava per allà, invisible als ulls dels altres i ella mirava per la finestra, fumant, i em vaig colar dins. Vam pintar la seva habitació, del seu color preferit: blau turquesa, casualment barrejat amb el meu preferit: el blanc. Vam xerrar durant hores, i els dies següents van ser un somni. Igual que en l’aigua, em veia reflectida en els seus ulls; igual que ella, pacient, m’escoltava i em co