No t'enganyaré. Aquesta és la meva segona carta dirigida a tu. Fa tant temps que va començar i acabar la nostra història, que no aconsegueixo recordar si la vas arribar a llegir o no.
T'he trobat a faltar. T'he trobat a faltar molt.
Fa uns mesos plorava al recordar les nostres converses i plorava al saber que no tornarien a ser nostres.
També somreia, tant per dins com per fora, a l'entendre que, per molt que la nostra història hagi acabat, he tingut una amiga com la que vas arribar a ser tu. Per això t'estic molt agraïda, i per això mentre ploro d'enyorança, somric de felicitat.
Què bé se'ns donava fer de coses petites, coses enormes. Crec que va ser el que se'ns va donar millor, crec que en vam arribar a ser especialistes.
No t'enganyaré. No trobaré mai ningú com tu. No tornaré a sentir el que sentia quan parlava amb tu, ni la familiaritat d'estar senzillament asseguda prop teu. Recordo compatir una habitació amb tu, plena de gent, i trobar-te amb la mirada, i compartir amb tu el moment. No em podia pas tancar als teus ulls blaus -(que ja mai més m'han pogut agradar)-.
No t'enganyaré. No he aconseguit tornar a parlar més d'una hora pel telèfon. I si en algun cas ha estat així, creu-me que no ha estat gens agradable.
T'he trobat molt a faltar. Però he entès que no te n'has anat. T'he deixat marxar perquè era el millor que podia fer.
T'he trobat molt a faltar. Però ho he deixat de fer.
No t'ho prenguis malament, però si ens vam deixar anar, va ser perquè estàvem millor lluny. Lluny, des d'on t'observo i estimo. Perquè, t'agradi o no, ho creguis o no, formem part l'una de l'altre.
¿O és que no recordes el que deia Aristòtil sobre els amics?
T'estimo
Ànima
Comentarios
Publicar un comentario